CastellanoEnglish   Inici Contacte  

Dimarts, 10 abr. 2012

Fa set anys que vas graduar-te a la UPF. Com recordes el teu pas per la Universitat?

Ho recordo com una etapa de descoberta. Sobretot el primer curs, tot era nou. Recordo amb molt d'afecte les classes de Fotografia Contemporània d'en Joan Fontcoberta els divendres a la tarda. Quan s'apagaven els llums i començava la projecció de diapositives era com entrar en una altra dimensió. La seva visió tan personal de la fotografia ens tenia a tots fascinats. També eren molt especials les classes amb en Joaquim Jordà. Recordo que ens donava molt de suport dins i fora de les classes. En Joaquim ens inspirava i ens animava a arriscar, a atrevir-nos a fer el que volguéssim. Irreverent, divertit i molt afectuós amb nosaltres. El trobo a faltar moltíssim perquè en certa manera em va fer de mentor.

A més a més també has estudiat a la Universitat de Califòrnia i a la Universitat Lliure de Berlin.

Sí, a Berlín hi vaig anar a través del programa d'intercanvi Erasmus, al 2003. Vaig aprofitar l'any per estudiar Etnografia, la meva gran passió. En canvi, a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, hi vaig fer un màster en Cinema Documental i Multimèdia. Una oportunitat que sorgeix l'any 2008, quan em van donar la beca de "la Caixa" per ampliar els estudis als Estats Units. Aquest màster ha marcat profundament la meva manera de treballar. És un programa molt intens i complet, que ha solidificat i profunditzat els meus coneixements en la producció i la realització de documentals. Un programa essencialment enfocat a la pràctica de la producció de continguts de no-ficció que explora també els formats no lineals que estan aflorant en l'esfera digital en línia.

Quin va ser el primer pas en el món laboral?

Quan vaig acabar la llicenciatura a la UPF em vaig posar a treballar de freelance en diferents produccions documentals per a televisió. La primera oportunitat me la va donar en Joan López Lloret quan em va trucar per fer-li d'ajudant de direcció en un llarg documental sobre la revolució sandinista a Nicaragua titulat Utopia 79. Li estaré sempre agraïda, va ser una experiència brutal, molt positiva. Després vaig començar a treballar d'ajudant de direcció, de càmera, de muntadora, de producció... També aixecant els meus propis projectes.

Quin va ser el primer?

El primer documental que vaig fer a la meva vida, juntament amb l'Anna Sanmartí, va ser Memories without Rememberers, un projecte que guardo en un lloc molt especial del meu cor. El sento molt propi, va ser definitivament una experiència iniciàtica, un ritual de pas. Vam estar tres mesos filmant amb la tribu Lanjia Sora a l'Índia. Teníem vint anys i era la nostra primera pel·lícula. Cap de les dues havíem filmat res abans, així que el pacte era que les dues ho féssim tot (entrevistes, so, càmera, traduccions, producció...) a quatre mans. Vaig aprendre moltíssim.

I darrere d'aquest primer en van venir molts d'altres...

També em va agradar molt treballar en el documental El perdón, amb en Ventura Durall i l'Òscar Romagosa de Nanouk Films. Va ser molt interessant veure com es treballa una mateixa història des de dos angles aparentment oposats: la ficció i el documental.

Un d'aquests parla sobre la crisi actual.

Sí, Times of Crisis va ser un altre dels documentals en què vaig treballar. Es tracta d'un treball documental de l'estudi multimèdia Mediatorm de Brooklyn NYC per a la Divisió de Projectes Essencials de l'agència de notícies Reuters. Ens van demanar fer un recompte de la crisi financera del 2008 a partir de tots els materials multimèdia (vídeos, fotografies, so i articles) que la seu de Reuters tenia a Londres. Vam entrevistar a brokers de Lehman brothers perquè ens expliquessin des de dins com vivien de primera mà el col·lapse financer. Comptàvem amb nombroses imatges d'arxiu que Reuters té de tot el món: les protestes a Grècia, els embargaments de cases a Califòrnia, les manifestacions a Islàndia, les cues de l'atur a Espanya, etc. El més innovador del projecte és un timeline del 2008 que vam fer amb Flash i que permet a l'espectador navegar per un calendari de manera visual i veure què va ocórrer en un dia en concret. Va ser a partir d'aquest treball que vaig començar a entendre realment la dimensió brutal que tindria el documental a la web.

Quan vas decidir fer el pas i traslladar-te a viure a Los Angeles?

Un cop vaig acabar el màster a Berkeley, l'Acadèmia de Televisió d'Estats Units em va donar una beca per treballar dos mesos a la productora on fan els documentals d'en Werner Herzog, a North Hollywood. Passats els dos mesos em van contractar per treballar en diferents programes per a National Geographic, Animal Planet i Discovery Channel. Així és com, sense planejar-ho, m'he anat quedant a Los Angeles. Probablement, la ciutat més estranya del món.

I què és el que més t'atreu d'aquesta ciutat tan estranya?

Los Angeles és un viver creatiu en ebullició. Hi ha una força i una energia que t'empeny a fer coses, a arriscar. M'encanta que tothom estigui treballant en produccions pròpies. Hi ha una escena underground molt activa i plena de propostes. Evidentment hi ha la "indústria" de Hollywood, però es complementa amb una escena independent molt més invisible que fa que la ciutat sigui molt interessant.

Què és el que més t'agrada de la teva feina?

El que més m'agrada és que aprenc constantment. Cada documental explora un món, un tema, una realitat completament diferent a l'anterior. Això em fascina. La curiositat és el motor que m'impulsa a explorar, a rodar i rodar. A més de viatjar constantment, fer documentals implica un creixement personal continu: ampliar, contradir, revisar i reflexionar cada vegada sobre la teva manera d'entendre la vida i el món. Justament perquè dirigir documentals implica estar en contacte amb "l'altre", et qüestiona profundament i t'obliga a créixer.